La mort del temps no es més que perdre la llum quan camines irremediablement endavant, una onada que t'empeny no a on pots tocar amb els peus a terra, sinó on la fondària no et deixa veure més enllà d'uns metres.
Feia anys que no escrivia, i han passat tantes coses... Que em costa de creure que segueixi pensant que la vida no et deixa volar lliure, suposo que només quan em sento sense sortida, decideixo entrar per a deixar caure els pensaments més profunds.
Per suposat, no escric per a ningú, sinó per a no sentir-me tant insignificant i deixar escrit l'enorme forat que sota els peus encara tinc.
En aquests anys he conegut molta gent, hi han bons, i de dolents, o pot ser, això depèn de com jutgis a les persones que t'envolten. He estimat, m'he decebut, he après, he desaprofitat oportunitats i m'he empanedit de coses que mai he fet, i en canvi, ho he fet per moltes altres que no hauria d'haver fet, suposo que aquestes són, petites lliçons que ens guarda el camí.
