La mort del temps

 La mort del temps no es més que perdre la llum quan camines irremediablement endavant, una onada que t'empeny no a on pots tocar amb els peus a terra, sinó on la fondària no et deixa veure més enllà d'uns metres.

Feia anys que no escrivia, i han passat tantes coses... Que em costa de creure que segueixi pensant que la vida no et deixa volar lliure, suposo que només quan em sento sense sortida, decideixo entrar per a deixar caure els pensaments més profunds. 

Per suposat, no escric per a ningú, sinó per a no sentir-me tant insignificant i deixar escrit l'enorme forat que sota els peus encara tinc.

En aquests anys he conegut molta gent, hi han bons, i de dolents, o pot ser, això depèn de com jutgis a les persones que t'envolten. He estimat, m'he decebut, he après, he desaprofitat oportunitats i m'he empanedit de coses que mai he fet, i en canvi, ho he fet per moltes altres que no hauria d'haver fet, suposo que aquestes són, petites lliçons que ens guarda el camí.

Poesía agònica.

Que és el que queda després del pit rebuig de respostes sense nom, de glopades buides, de plors sense alè.

Que és el turment que lamento amb auguri que es desvetlla en la foscor, que és el silenci sense paraules que parlin...
La corrent salvatje riu avall s'endinsa cap al mar, com si d'un ganivet plé de furia es clavés... Ja poc importa el creure en miracles o miratges, tens la realitat de cara quan el vent et toca, ets sents dèbil si la por t'axafa, et sents patètic si per covard no travesses el fum que t'envolta.

Una situació tòxica mai es pot reparar si amb l'antídot no topes, no existeix deus pensar... Probablement l'hauràs de crear, ací, a l'etern, al infinit, al infern.

L'ultima petjada a l'etern.

De nou, sembla que em desvaneixi com el més fosc dels meus pensaments...

Realment no sé qui sóc, malauradament...

Les coses mai ixen com un vol, un ocell no pot volar, si a les plomes hi te plom. Quan estimes no saps realment fins a on ho fas, quant estic disposat a sacrificar o arriscar. És difícil prendre decisions quan aquestes estan subordinades per factors exteriors, tant de bo no existeixin les normes, la moral i el bon fer és sols una invenció més, de les que empréen per a donar una sensació de societat justa i cívica.

Dies agres m'han envoltat aquests mesos, lidiar amb pirates a bord, amistats perilloses i amors prohibits, d'aquests que només ixeren a les pel·licules dels vuitanta. Mantenir-se serè dins d'aquesta tempesta elèctrica no deixa de ser com ésser un projectil de canó apuntat directament al pit del vençut, la guerra no s'acaba quan les persones moren, sinó quan es donen la ma, amb objectius comuns.

Resta caòtic, resta sublim mes etern.

Si no puc estimar, no puc ésser humà, si no puc abraçar no puc tenir ànima, si no tinc ànima, no tinc res.

No és la primera volta o el primer cop que em succeeix, i mai ha acabat bé, però ara, no em deixaré vèncer, jamai més.

Força per l'ànima, força pel cor.

Quan la por fa el canvi

He estat inaciu durant molt de temps, mes ço no significa que hagi desaparegut, la veritat és que segueixo ací... Bé, no sóc on era, al menys físicament, doncs vaig canviar d'habitatge, fou una decissió difícil, doncs mai m'hauria plantejat canviar-me de ciutat (seriosament), però certament era obvi què tard o d'hora hauria de passar, i crec que ha sigut important...

Canviar-me de ciutat ha sigut gairebé com quan la tardor amb les fulles mortes queden ensorrades per la neu, però gràcies al sol de primavera tornà a florí, amb una rauxada i una tranquil·litat del mar mort un dia de sol... És un canvi, més aviat positiu, però son tantes les coses que he de refer que dins meu, hi han uns dubtes com tot l'oceà...

No voldria dramatitzar-ho, també m'ha sigut útil, en certa manera per què he conservat les vertaderes amistats, i, he conegut de noves, que, encara que no siguin d'aqui a la bora no deixen d'ésser especials. La qualitat de l'aire ha canviat, doncs sembla que aquí, el meu temps d'inspiració serà més llarg... I després del meu fracàs acadèmic, que menys que això, una airada de vent per a que m'entri pels pulmons i m'oxigeni el cervell, a vegades, va bé...

I doncs, seguiré escrivint, amb la finalitat de trobar la llibertat.

Com un suspir...

Ja n'hi a prou, he de tornar a la realitat ans que sigui massa tard, siguen arrossegat per l'amargor i la foscor d'una vida buida d'il·lusió i projectes, per què no donaré jamai el plaer a l'enemic de enfonsar-me.

Per què m'aixecaré i trencaré amb tots els murs que m'intenten atrapar des-de fa molts anys, és difícil, és difosa, és concisa i brillant, així és la vida, la vida de la qual tots som els amos i hom necessitem, precisament per a viure, per què no és el mateix tenir una vida, què no pas viure-la.

La vida s'ha de platejar com l'aigua, l'aigua és poder capaç de trencar les més fortes roques, capaç d'adaptar-se a l'ambient i la forma, i és inmortal, no es crema, s'evapora i torna a renàixer, es torna gel en temperatures extremes i torna si ve la clamor, si qualque jorn penses que no tens eixida sempre pots transformar-te en aigua i trobar-ne.

Deixaré una frase que vaig llegir d'un llibre en Occità/Aranès que té molt significat per a mi, i segurament per a molts de vosaltres.

"E ara qu'èm ath costat deth huec, se vos platz, parlam deth heired."

"I ara que som al costat del foc, si us plau, parlem del fred."

Més enllà

Cal mirar més enllà per no adona-se'n del que passa davant dels teus nassos, pot ser aquesta ha sigut la meva errada en aquest episodi de la vida, no viure el ara, sinó viure el després, i oblidar-me completament de que el present és el que marca el futur, he volgut donar unes passes de gegant quan em caldria un bon salt per arribar a on pensava, i ara? que m'espera? Suposo que només em queda anar fent passes a la meva mida, suposo que serà omplir l'espina d'unes venes abans de tocar la flor que m'acaparava, suposo que serà ésser valent i trepitjar amb força per no relliscar...

Que em queda... Em quedo jo, què és l'important.

Quan la pluja no apaga el foc

Caldria tota l'aigua del món per apagar aquesta flama, caldria posar-me un fusell al cap per callar-me. Mai comprendré aquells que senten que són uns depredadors, quan sabem que l'ésser humà és feble, i dèbil, i sobretot mai té la raó absoluta...

Amb ço vull dir que encara que cadascú de nosaltres no siguem res per al món si que ho som per nosaltres, i cal lluitar, cal mirar endavant... De ven petit m'he vist inferior a la resta, suposo que son coses que et creen ferides al cor, i que, sempre m'ha influït al dia dia, encara amb ço a sobre, i sabent que, en aquests últims anys he millorat molt la meva situació personal, gràcies a això mateix jo em dic, sí, puc, ho faré, ho estic fent, i mai tornaré a donar un pas en fals... I mirant el costat bo de les coses, m'he adonat què, el rancor no serveix, l'odi, tampoc, l'únic que serveix és demostrar que els demès s'equivoquen amb accions positives.

I ara, que sóc ací, que ho tinc tot per davant, que he aprés moltes coses mes em quede per aprendre, que tinc una xicota que m'aprecia i em respecta, que amb problemes com la resta, he aconseguit integrar-me i no ésser el que era...

Ara, ací, em dic adéu, a mi, dic adéu al nen que era, i dic adéu a l'adolescent que plorava com la pluja... Per què ara sé, que res m'apagarà.