Ja n'hi a prou, he de tornar a la realitat ans que sigui massa tard, siguen arrossegat per l'amargor i la foscor d'una vida buida d'il·lusió i projectes, per què no donaré jamai el plaer a l'enemic de enfonsar-me.
Per què m'aixecaré i trencaré amb tots els murs que m'intenten atrapar des-de fa molts anys, és difícil, és difosa, és concisa i brillant, així és la vida, la vida de la qual tots som els amos i hom necessitem, precisament per a viure, per què no és el mateix tenir una vida, què no pas viure-la.
La vida s'ha de platejar com l'aigua, l'aigua és poder capaç de trencar les més fortes roques, capaç d'adaptar-se a l'ambient i la forma, i és inmortal, no es crema, s'evapora i torna a renàixer, es torna gel en temperatures extremes i torna si ve la clamor, si qualque jorn penses que no tens eixida sempre pots transformar-te en aigua i trobar-ne.
Deixaré una frase que vaig llegir d'un llibre en Occità/Aranès que té molt significat per a mi, i segurament per a molts de vosaltres.
"E ara qu'èm ath costat deth huec, se vos platz, parlam deth heired."
"I ara que som al costat del foc, si us plau, parlem del fred."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada