Com un suspir...

Ja n'hi a prou, he de tornar a la realitat ans que sigui massa tard, siguen arrossegat per l'amargor i la foscor d'una vida buida d'il·lusió i projectes, per què no donaré jamai el plaer a l'enemic de enfonsar-me.

Per què m'aixecaré i trencaré amb tots els murs que m'intenten atrapar des-de fa molts anys, és difícil, és difosa, és concisa i brillant, així és la vida, la vida de la qual tots som els amos i hom necessitem, precisament per a viure, per què no és el mateix tenir una vida, què no pas viure-la.

La vida s'ha de platejar com l'aigua, l'aigua és poder capaç de trencar les més fortes roques, capaç d'adaptar-se a l'ambient i la forma, i és inmortal, no es crema, s'evapora i torna a renàixer, es torna gel en temperatures extremes i torna si ve la clamor, si qualque jorn penses que no tens eixida sempre pots transformar-te en aigua i trobar-ne.

Deixaré una frase que vaig llegir d'un llibre en Occità/Aranès que té molt significat per a mi, i segurament per a molts de vosaltres.

"E ara qu'èm ath costat deth huec, se vos platz, parlam deth heired."

"I ara que som al costat del foc, si us plau, parlem del fred."

Més enllà

Cal mirar més enllà per no adona-se'n del que passa davant dels teus nassos, pot ser aquesta ha sigut la meva errada en aquest episodi de la vida, no viure el ara, sinó viure el després, i oblidar-me completament de que el present és el que marca el futur, he volgut donar unes passes de gegant quan em caldria un bon salt per arribar a on pensava, i ara? que m'espera? Suposo que només em queda anar fent passes a la meva mida, suposo que serà omplir l'espina d'unes venes abans de tocar la flor que m'acaparava, suposo que serà ésser valent i trepitjar amb força per no relliscar...

Que em queda... Em quedo jo, què és l'important.