Poesía agònica.

Que és el que queda després del pit rebuig de respostes sense nom, de glopades buides, de plors sense alè.

Que és el turment que lamento amb auguri que es desvetlla en la foscor, que és el silenci sense paraules que parlin...
La corrent salvatje riu avall s'endinsa cap al mar, com si d'un ganivet plé de furia es clavés... Ja poc importa el creure en miracles o miratges, tens la realitat de cara quan el vent et toca, ets sents dèbil si la por t'axafa, et sents patètic si per covard no travesses el fum que t'envolta.

Una situació tòxica mai es pot reparar si amb l'antídot no topes, no existeix deus pensar... Probablement l'hauràs de crear, ací, a l'etern, al infinit, al infern.

L'ultima petjada a l'etern.

De nou, sembla que em desvaneixi com el més fosc dels meus pensaments...

Realment no sé qui sóc, malauradament...

Les coses mai ixen com un vol, un ocell no pot volar, si a les plomes hi te plom. Quan estimes no saps realment fins a on ho fas, quant estic disposat a sacrificar o arriscar. És difícil prendre decisions quan aquestes estan subordinades per factors exteriors, tant de bo no existeixin les normes, la moral i el bon fer és sols una invenció més, de les que empréen per a donar una sensació de societat justa i cívica.

Dies agres m'han envoltat aquests mesos, lidiar amb pirates a bord, amistats perilloses i amors prohibits, d'aquests que només ixeren a les pel·licules dels vuitanta. Mantenir-se serè dins d'aquesta tempesta elèctrica no deixa de ser com ésser un projectil de canó apuntat directament al pit del vençut, la guerra no s'acaba quan les persones moren, sinó quan es donen la ma, amb objectius comuns.

Resta caòtic, resta sublim mes etern.

Si no puc estimar, no puc ésser humà, si no puc abraçar no puc tenir ànima, si no tinc ànima, no tinc res.

No és la primera volta o el primer cop que em succeeix, i mai ha acabat bé, però ara, no em deixaré vèncer, jamai més.

Força per l'ànima, força pel cor.