Poesía agònica.

Que és el que queda després del pit rebuig de respostes sense nom, de glopades buides, de plors sense alè.

Que és el turment que lamento amb auguri que es desvetlla en la foscor, que és el silenci sense paraules que parlin...
La corrent salvatje riu avall s'endinsa cap al mar, com si d'un ganivet plé de furia es clavés... Ja poc importa el creure en miracles o miratges, tens la realitat de cara quan el vent et toca, ets sents dèbil si la por t'axafa, et sents patètic si per covard no travesses el fum que t'envolta.

Una situació tòxica mai es pot reparar si amb l'antídot no topes, no existeix deus pensar... Probablement l'hauràs de crear, ací, a l'etern, al infinit, al infern.