Quan la pluja no apaga el foc

Caldria tota l'aigua del món per apagar aquesta flama, caldria posar-me un fusell al cap per callar-me. Mai comprendré aquells que senten que són uns depredadors, quan sabem que l'ésser humà és feble, i dèbil, i sobretot mai té la raó absoluta...

Amb ço vull dir que encara que cadascú de nosaltres no siguem res per al món si que ho som per nosaltres, i cal lluitar, cal mirar endavant... De ven petit m'he vist inferior a la resta, suposo que son coses que et creen ferides al cor, i que, sempre m'ha influït al dia dia, encara amb ço a sobre, i sabent que, en aquests últims anys he millorat molt la meva situació personal, gràcies a això mateix jo em dic, sí, puc, ho faré, ho estic fent, i mai tornaré a donar un pas en fals... I mirant el costat bo de les coses, m'he adonat què, el rancor no serveix, l'odi, tampoc, l'únic que serveix és demostrar que els demès s'equivoquen amb accions positives.

I ara, que sóc ací, que ho tinc tot per davant, que he aprés moltes coses mes em quede per aprendre, que tinc una xicota que m'aprecia i em respecta, que amb problemes com la resta, he aconseguit integrar-me i no ésser el que era...

Ara, ací, em dic adéu, a mi, dic adéu al nen que era, i dic adéu a l'adolescent que plorava com la pluja... Per què ara sé, que res m'apagarà.